Els casals «pirates»: una assignatura pendent de l'educació en el lleure a Catalunya

No em refereixo als casals que tenen els pirates com a centre d'interès. Parlo dels autèntics casals «pirates»: aquells que no es notifiquen a la Generalitat tal com estableix el Decret 267/2016 i que funcionen fora dels mecanismes de control administratiu i que, a efectes pràctics, són invisibles per a l'Administració.

Jordi Iglesias, Director de l'Escola l'Empordà d'educació en el lleure

Cada estiu, milers d'infants i joves participen en casals, colònies, campaments i rutes organitzades arreu de Catalunya. La immensa majoria d'aquestes activitats són impulsades per entitats, empreses i professionals que compleixen rigorosament la normativa, contracten equips educatius qualificats, assumeixen importants costos econòmics i, sobretot, entenen que treballar amb infants comporta una enorme responsabilitat.

Però, paral·lelament, també hi ha activitats que s'organitzen al marge de la normativa. No em refereixo als casals que tenen els pirates com a centre d'interès. Parlo dels autèntics casals «pirates»: aquells que no es notifiquen a la Generalitat tal com estableix el Decret 267/2016, que funcionen fora dels mecanismes de control administratiu i que, a efectes pràctics, són invisibles per a l'Administració.

És una realitat que perjudica els infants, les famílies, els professionals i totes aquelles entitats que compleixen escrupolosament les seves obligacions.

Una bona norma que necessita evolucionar

El Decret 267/2016, de 5 de juliol, regula les activitats d'educació en el lleure infantil i juvenil a Catalunya. És una norma necessària i, en termes generals, ben plantejada. Estableix les condicions d'organització de les activitats, fixa les ràtios educatives, determina les obligacions dels organitzadors i regula la notificació prèvia de les activitats.

La seva finalitat és clara: garantir unes condicions mínimes de seguretat, organització i qualitat educativa per als infants i adolescents que hi participen.

Tanmateix, després de gairebé una dècada d'aplicació, considero que presenta dues mancances que el legislador hauria de revisar.

La primera és que la normativa continua sense exigir que el 100 % de l'equip de dirigents disposi de la titulació oficial de monitor/a d'activitats d'educació en el lleure. (L'equip de dirigents és el format per les persones que porten a terme directament les activitats amb els participants en les quals s'inclou la persona responsable de l'activitat, persona que assumeix la responsabilitat de la realització de l'activitat d'acord amb el seu programa)

Aquesta decisió legislativa transmet, al meu entendre, un missatge preocupant. Sembla considerar que l'activitat de monitoratge és una ocupació que pot exercir-se parcialment sense una qualificació específica, com si es tractés d'una tasca de poca transcendència o d'una responsabilitat secundària.

Però la realitat és exactament la contrària.

L'educació en el lleure és una activitat d'una enorme complexitat i responsabilitat. Durant hores, dies o fins i tot setmanes, els organitzadors assumeixen la custòdia de menors d'edat, prenen decisions que afecten directament la seva seguretat, gestionen situacions d'emergència, prevenen riscos, resolen conflictes i vetllen pel seu benestar físic i emocional.

Costa trobar altres activitats en què la responsabilitat assumida sigui tan elevada i, al mateix temps, la pròpia normativa accepti que una part de l'equip educatiu pugui no disposar de la titulació específica prevista per exercir aquestes funcions.

Si el legislador considera que la responsabilitat sobre els infants és del cent per cent, també hauria d'exigir una qualificació professional del cent per cent.

La segona és que el marc jurídic actual no disposa de potestat sancionadora, és a dir que no té establert d'un règim sancionador específic i prou eficaç que permeti actuar amb agilitat davant determinats incompliments de la normativa.

La combinació d'aquestes dues circumstàncies facilita que continuïn existint activitats organitzades al marge del sistema sense que les conseqüències siguin sempre proporcionals al risc que assumeixen.

No em refereixo als casals que tenen els pirates com a centre d'interès. Parlo dels autèntics casals «pirates»: aquells que no es notifiquen a la Generalitat tal com estableix el Decret 267/2016

Una responsabilitat que no es pot banalitzar

Sovint es continua percebent el monitoratge de lleure com una feina estacional o complementària. Res més lluny de la realitat.

Una persona que forma part de l'equip de dirigents, no és simplement la persona que acompanya un grup d'infants durant unes hores.

És qui vetlla per la seva seguretat física i emocional. Qui ha de prevenir riscos. Qui intervé davant conflictes. Qui pren decisions en situacions d'emergència. Qui pot haver d'administrar medicació. Qui acompanya excursions, activitats aquàtiques, desplaçaments i moltes altres situacions que exigeixen criteri, responsabilitat i capacitat de resposta.

Des del punt de vista jurídic, l'equip de dirigents assumeixen una autèntica posició de garantia respecte dels menors que tenen sota la seva responsabilitat.

Això significa que no només han d'evitar causar un dany, sinó que tenen el deure legal d'actuar per impedir que aquest dany es produeixi. La seva obligació és anticipar els riscos previsibles, mantenir una vigilància activa, adoptar les mesures de seguretat necessàries i intervenir sempre que la situació ho exigeixi.

Poques activitats educatives comporten un nivell de responsabilitat tan elevat.

Precisament per això costa entendre que la normativa encara no exigeixi que totes les persones que desenvolupen funcions de monitoratge disposin de la formació oficial corresponent.

Si la responsabilitat és del cent per cent, la qualificació professional també hauria de ser-ho.

La notificació no és un simple tràmit administratiu

Una de les idees més equivocades que encara circulen és pensar que comunicar una activitat a la Generalitat és una simple formalitat burocràtica. No ho és. La notificació és el mecanisme que permet a l'Administració saber quines activitats es desenvolupen, on tenen lloc, qui n'és el responsable, quin equip educatiu hi participa i quin és el nombre de participants.

També és la base sobre la qual es poden planificar visites per comprovar el compliment dels requisits exigits per la normativa i actuar amb rapidesa davant qualsevol incidència greu.

Quan una activitat no es notifica, desapareix dels mecanismes ordinaris de control. Administrativament, és com si no existís. I aquesta invisibilitat és precisament el que converteix aquests casals en autèntics «casals pirates».

Quan incomplir surt més barat

Hi ha un altre aspecte del qual es parla poc: la competència deslleial.

Organitzar un casal complint tota la normativa comporta un important esforç organitzatiu i econòmic. No n'hi ha prou amb reunir un grup d'infants i un equip de monitoratge. Cal elaborar un projecte educatiu coherent, fonamentat en dos pilars essencials: la qualitat pedagògica i la seguretat dels participants. Aquest projecte ha d'incloure els objectius educatius, el calendari, els horaris, la planificació diària de les activitats i totes les mesures necessàries per garantir el correcte desenvolupament del casal.

A més, cal contractar els dirigents i monitors que exigeix la normativa, respectar les ràtios establertes, formalitzar les assegurances obligatòries i complir totes les obligacions laborals, fiscals i de prevenció de riscos laborals.

Tot això representa un cost econòmic i una dedicació que assumeixen les entitats que treballen amb rigor i responsabilitat.

En canvi, qui decideix actuar al marge de la normativa redueix considerablement les seves despeses. Si la normativa exigeix un monitor per cada deu participants, sempre hi haurà qui pensarà que, si deu monitors poden controlar cent infants, potser amb vuit també n'hi ha prou. La diferència de dos salaris durant tot un mes de casal pot representar diversos milers d'euros.

Aquest estalvi no és fruit d'una millor gestió. És el resultat d'incomplir unes obligacions que la resta sí que assumeix. Aquesta situació genera una competència profundament injusta per a totes les entitats que fan les coses bé.

La falsa sensació d'impunitat

Alguns organitzadors dels anomenats «casals pirates» poden arribar a pensar que, si la normativa no preveu un règim sancionador específic prou desenvolupat, el risc d'incomplir-la és pràcticament inexistent.

És una percepció profundament equivocada. Probablement no han reflexionat que, si es produeix un accident i es constata que l'activitat no complia les obligacions legals o que no s'havia actuat amb la diligència exigible, serà l'Administració de justícia qui exigirà les responsabilitats corresponents, amb independència que el Decret no incorpori un règim sancionador específic.

En aquests casos poden derivar-se responsabilitats civils, laborals i, en els supòsits més greus, també penals. La manca d'un mecanisme sancionador administratiu específic no eximeix, en cap cas, de respondre davant dels tribunals pels danys ocasionats o per les negligències comeses.

Una reforma necessària

Catalunya ha estat històricament un país referent en educació en el lleure.

Precisament per això, la normativa també ha d'evolucionar. No es tracta de crear més burocràcia ni de posar dificultats a les entitats que ja compleixen. Es tracta de reforçar un model que funciona i d'eliminar els espais que permeten que alguns actuïn al marge de les regles.

Al meu entendre, una futura reforma hauria d'incorporar quatre mesures bàsiques.

En primer lloc, exigir que el 100 % dels monitors i monitores disposin de la titulació oficial corresponent. La responsabilitat sobre els infants no admet categories.

En segon lloc, dotar el règim jurídic d'un mecanisme sancionador específic que permeti actuar de manera àgil davant dels incompliments més greus de la normativa, incompliments que posen en perill la seguretat dels participants.

En tercer lloc, reforçar les inspeccions durant la campanya d'estiu. La inspecció no hauria de ser percebuda com una amenaça, sinó com una garantia per a tots aquells que compleixen les regles.

Finalment i en quart lloc, crear un registre públic de les activitats notificades. Qualsevol família hauria de poder consultar fàcilment si un casal, unes colònies o un campament han estat correctament notificats a la Generalitat abans d'inscriure-hi els seus fills. Aquesta senzilla mesura aportaria transparència, reforçaria la confiança de les famílies i dificultaria enormement l'aparició de casals organitzats al marge de la normativa.

Una responsabilitat compartida

L'educació en el lleure és una de les grans fortaleses educatives del nostre país. Durant dècades ha contribuït a formar persones, a transmetre valors i a oferir experiències educatives de gran qualitat gràcies a milers de professionals i voluntaris compromesos.

Precisament per això, no podem permetre que aquest model es vegi afeblit per activitats que decideixen actuar al marge de les mateixes normes que la resta compleix.

Les famílies tenen dret a saber que el casal on inscriuen els seus fills ofereix totes les garanties exigibles, els professionals tenen dret a competir en igualtat de condicions i l'administració té el deure de garantir que una norma concebuda per protegir els infants disposi també dels instruments necessaris per fer-se complir.

Quan parlem de menors d'edat, la legalitat no és una qüestió administrativa. És una garantia de seguretat. Protegir els infants no hauria de ser mai una opció. Hauria de ser una obligació compartida per tota la societat.